AUTONOMIA EMOCIONAL: “Ser adult emocionalment“

“Sóc sense la mare però acompanyant-me d’ella,

acceptant el seu amor amb les seves formes úniques de cuidar-me

i amb totes les seves carències, que conformaven els meus buits”

Què implica ser adult emocionalment? Més enllà dels èxits socials convencionals com el matrimoni, l'educació dels fills o l'adquisició de béns materials, ser adult emocionalment comporta la capacitat de deslligar-se emocionalment dels pares i assumir la responsabilitat total pel nostre propi benestar. Això és un procés, més o menys llarg i més o menys fàcil per cada un, però significa per a tots el fet de passar per l’acceptació dels pares per com son, amb tot el que ens han aportat i alhora, acceptar allò que ens ha faltat. Una cosa hi ha molt clara, tots els pares fan el millor que poden i que saben. Això, en més o menys mesura, pot provocar unes bases emocionals sòlides en els seus fills i un buit de certes carències afectives que no han pogut ser cobertes.

Les persones naixem com a éssers vulnerables que requereixen d’un llarg període de maduració acompanyats per les seves figures parentals; pares o altres figures cuidadores. Dins d’aquestes cures, hi ha el que a mi m’agrada dir, nutrició emocional, l’aliment afectiu cap a aquella persona.

En el procés d’anar creixent i fer-nos adults, existeix un dol. Un dol que es basa en l’acceptació dels pares pel que són, amb el que ens han pogut donar i el que no. Existeix un procés de poder acceptar, que sovint passa per una fase d’enfado i molta tristesa. Poder atravessar aquest dol, implica la possibilitat de restaurar aquests intensos sentiments. Les relacions amb els pares son relacions intenses, amb emocions diverses, però sempre signifiquen i significarà els nostres vincles fundants, és a dir, aquells vincles primaris que son la base de les següents relacions que anirem establint al llarg de la vida. Els vincles posteriors, noves persones i relacions que anem formant al llarg de la nostra vida, són reactualitzacions i modificacions d’aquests primers vincles.

És per això que quan aquest procés de dol no està ben el·laborat i per tant, no s’han pogut reparar algunes ferides, les persones poden viure amb sentiments molt dolorosos, i la majoria de les vegades projectats en persones i relacions del seu present. No hi ha una consciència tan clara que això que sent té a veure amb un enfado o un buit del passat, sinó que, ara que la parella fa o no fa això, o el seu amic, fa o no fa allò, desperta una sensació molt intensa i molt dolorosa dins que provoca malsentesos, conflictes i emocions molt desagradables en les dues parts de la relació.

Fer-se responsable del benestar propi no significa fer-ho sol, tot al contrari, som i serem sempre éssers socials i per tant, necessitem de l’altre. Al llarg del camí anem coincidint amb figures en les que anem trobant aquest afecte i nutrició emocional, i no només parlo de parelles, poden ser amistats, companys de feina, altres familiars, etc. Els terapeutes també som figures que nutrim emocionalment en relació amb l’altre. Hi ha però, persones que sense ser-ne conscients, d’aquest procés de dol i acceptació, passen de ser fills i demanar que les seves necessitats emocionals siguin cobertes per les seves figures parentals, a ser parelles i a demanar al seu company o companya de vida, que sigui ell o ella qui les cobreixi. En aquest impass, falta el procés d’un mateix reconèixer-se, identificar les necessitats i mancances pròpies i fer-se càrrec d’allò que necessita com a individu per si mateix.

Fer aquest treball de dol és un imprescindible per viure relacions sanes i nutricies en el present, no només amb les nostres figures parentals sinó també en la resta de vincles i relacions actuals i futures.